Els tenets (en català, els principis) són el codi moral del Taekwon-Do. No són un afegit decoratiu al costat de la tècnica: el General Choi els va situar al mateix nivell, perquè un alumne fort sense caràcter és un problema, no un resultat. Es reciten al començament o al final de la classe i es pregunten als examens.
Respecte, bones maneres i humilitat. Es tradueix en fets concrets: saludar en entrar i sortir del dojang, saludar l'instructor i els companys abans i després de treballar amb ells, tractar els altres com voldries que et tractessin i no fer servir mai la graduació per humiliar ningú.
Saber distingir el que és correcte del que no ho és i sentir vergonya quan t'equivoques. Inclou no fingir tècniques que no domines, no buscar un grau que no et correspon i reconèixer un error abans que te l'hagin de dir.
La paciència porta a la virtut. Els objectius del Taekwon-Do no s'assoleixen en una temporada: es guanyen repetint el mateix moviment mil vegades fins que surt sol, i tornant al dojang els dies que no en tens ganes.
Control del cos i de les emocions. Al combat, perdre els nervis és perdre el control de la tècnica i és la manera més ràpida de fer mal a algú; fora del dojang, vol dir viure dins de les pròpies possibilitats i no buscar mai la baralla.
Mantenir-se ferm en allò que és just, encara que les circumstàncies siguin desfavorables. No és temeritat ni orgull: és no abandonar davant d'un adversari clarament superior i no callar davant d'una injustícia perquè sigui còmode.
Els colors no són arbitraris: expliquen el creixement de l'alumne com el d'una planta. Els graus de cinturó de color es compten a l'inrevés (del 10è Gup al 1r Gup) i els de cinturó negre cap endavant (de I a IX Dan).
Innocència: l'alumne que comença i encara no sap res de Taekwon-Do.
La terra, on l'arrel es planta: s'hi posen els fonaments de la tècnica.
El creixement de la planta: la tècnica comença a desenvolupar-se.
El cel cap on creix la planta a mesura que l'entrenament avança.
Perill: l'alumne ja té prou capacitat per fer mal i n'ha d'exercir el control.
El contrari del blanc: maduresa i domini, i la indiferència davant la por i la foscor.
D'on surt la força del Taekwon-Do? El General Choi ho responia així: no de tenir més múscul, sinó d'aprofitar tot el potencial del cos aplicant-hi principis físics. Una persona corrent en fa servir entre el 10 i el 20 %; qui s'entrena per fer servir-ne el 100 % pot executar les mateixes tècniques, tingui la mida, l'edat o el sexe que tingui. Aquests són els sis factors que ho fan possible.
Tota força en té una d'igual i contrària. Si l'adversari ve cap a tu, el teu cop suma la seva embranzida a la teva. I dins del teu propi cos: el puny que pica guanya força perquè l'altre es retira al maluc al mateix instant.
La mateixa força en menys superfície fa més efecte, com l'aigua d'una mànega quan n'estrenys la boca. Per això es colpeja amb el cantell de la mà o els artells i no amb la mà oberta, i per això la força de tot el cos ha d'arribar al blanc en un sol instant.
Un cop des d'una base ferma és demolidor; des d'una base inestable, no arriba. El centre de gravetat ha de caure dins de la base de sustentació, els talons no s'aixequen del terra i el genoll de davant es flexiona. Hi ha equilibri estàtic, el de les posicions, i dinàmic, el que es manté mentre et desplaces.
Una expiració seca just en el moment de l'impacte augmenta la força del cop i tensa l'abdomen per encaixar-ne un. Mai s'inspira mentre s'executa la tècnica: qui rep un cop mentre agafa aire perd molta més capacitat de resistir-lo. Una tècnica, una respiració.
La força màxima surt del pes màxim del cos multiplicat per la velocitat. Per posar-hi tot el pes, el maluc gira en la mateixa direcció que la tècnica i el cos baixa en el moment de l'impacte, aprofitant la gravetat. És l'arrel de l'ondulació.
És el factor més important de tots. La força és massa per acceleració: una pedra petita llançada de pressa trenca el vidre que una de grossa, deixada caure a poc a poc, no ni esquerda. Per això la tècnica ha d'accelerar fins al final i no frenar abans d'arribar al blanc.
Els sis factors no són una llista per memoritzar: descriuen un sol gest. El cos puja relaxat, gira el maluc, baixa i accelera, i la respiració s'atura en sec quan la superfície de contacte, petita i dura, arriba al blanc amb el cos ben equilibrat. Si en falla un, la resta no compensen.
Un tul és una seqüència fixa de moviments que simula un combat contra diversos adversaris imaginaris. Serveix per practicar tècniques que en combat lliure serien perilloses o impossibles d'assajar, i per desenvolupar equilibri, coordinació, control de la respiració i concentració. Cada tul té un nom, un nombre de moviments i un diagrama, i tots tres volen dir alguna cosa: el nom recorda una persona o un fet de la història de Corea, el nombre de moviments sovint remet a una data o a una edat, i el diagrama és el dibuix que els peus tracen a terra.
Hi ha 24 tuls, un per cada hora del dia. El General Choi ho explicava així: una vida humana, posem-hi cent anys, és un sol dia comparada amb l'eternitat, i nosaltres només som viatgers que hi passem. Deixar 24 tuls era deixar el seu dia sencer a la humanitat.
Una tècnica, una ondulació i una respiració. És el moviment per defecte: si el tul no diu res, es fa així.
Dues tècniques enllaçades sense aturar-se: dues ondulacions, una inspiració i dues exhalacions seguides, sense explosió final.
Dues tècniques seguides més ràpides del normal, amb mitja ondulació (només s'aixeca el taló) i dues respiracions marcades.
Dues tècniques que compten com una: una sola ondulació i una sola respiració que les uneix i acaba en sec.
Una tècnica executada lentament, coordinant mans, peus, mirada i respiració. Serveix per demostrar control i equilibri.
Amb aquestes quatre posicions es fan Saju Jirugi, Saju Makgi, Chon-Ji, Dan-Gun i Do-San sencers. Al diagrama, la petjada vermella és la que aguanta més pes. L'amplada d'espatlles es mesura d'articulació a articulació i és la unitat amb què es defineixen totes les posicions.
Peus paral·lels a una amplada d'espatlles, pes 50/50. En narani junbi sogi els punys queden a uns 30 cm del cos, amb els braços doblegats uns 30°: és la preparació de Chon-Ji, Dan-Gun i Do-San.
Una amplada i mitja d'espatlles de llargada i una d'amplada. Pes 50/50, genoll del davant just sobre el taló, peu del davant recte i peu del darrere obert uns 25°. És la posició d'atac per excel·lència: dóna estabilitat cap endavant i cap enrere.
Una amplada i mitja d'espatlles de llargada. El 70% del pes va al peu del darrere, que apunta cap enfora; el del davant gira uns 15° cap endins i el genoll del darrere queda flexionat sobre la punta del peu. Posició defensiva: permet retirar-se i colpejar amb el peu del davant.
Una amplada i mitja d'espatlles d'obertura, peus paral·lels, genolls flexionats sobre la punta dels peus, esquena recta i pes 50/50. Dóna estabilitat lateral i és on acaba Do-San.
Cada tècnica té una superfície de contacte concreta, i el nom de la tècnica sempre la diu. En vermell, la zona que ha de tocar el blanc.
Els dos artells grans de l'índex i el mig. El puny es tanca començant pels dits petits, el polze plegat per sobre, i el dors de la mà ha de quedar alineat amb l'avantbraç.
El dors dels mateixos artells. Es fa servir en cops circulars i el moviment surt del colze, no de l'espatlla.
La vora exterior de la mà, del dit petit al canell. Dits ben junts i estirats, polze plegat cap endins i canell ferm.
Les puntes dels quatre dits, ben juntes i a la mateixa alçada. El braç, el canell i la mà han de formar una sola línia recta cap al blanc.
La cara externa de l'avantbraç, la del costat del polze quan el puny mira cap avall. És l'eina dels bloquejos baixos, laterals i ascendents.
La cara interna de l'avantbraç, la del costat del dit petit. És l'eina del bloqueig mitjà que apareix a la segona part de Chon-Ji.
El coixinet de sota els dits. És l'eina d'apcha busigi: els dits es doblen cap enrere i el turmell s'estira en el moment de l'impacte.
Els noms de les tècniques no s'aprenen de memòria: es llegeixen. Sempre segueixen el mateix ordre — posició · eina · alçada · acció — de manera que amb aquestes peces pots desxifrar qualsevol moviment de les seqüències, encara que no l'hagis vist mai.
Gunnun so bakat palmok najunde maki = gunnun so (posició de caminar) + bakat palmok (avantbraç exterior) + najunde (alçada baixa) + maki (bloqueig).
Al dojang, l'instructor compta amb aquests números i espera el crit (kihap) del grup a la desena repetició.
Cada fitxa té el significat, l'estructura per trams, les aplicacions, els errors habituals i la seqüència moviment a moviment, amb la direcció i la posició de cada un.
Resum de contingut basat en l'obra del General Choi Hong Hi, Enciclopèdia del Taekwon-Do. Els textos són redacció pròpia i els diagrames i esquemes, elaboració pròpia: no reprodueixen les il·lustracions del llibre. Per al detall complet de cada moviment, consulta l'obra original i el teu instructor.